De Queralbs a Núria

Última jornada. El camí arriba a la seva fi. Millor dit, el camí no s'acaba mai, segueix més enllà de les muntanyes i més enllà de les nostres vides. Aquest es un camí com el camí de la vida, si bé tens etapes, la vida segueix, tots formem part d'aquesta i tots caminem junts encara que sigui per camins diferents.

El Jordi i la Núria en la seva primera experiència arriben a Núria amb la il·lusió d'haver completat una setmana caminant. La Olga i la Roser han pogut fer realitat també el seu desig de acabar el camí que varen començar l'any 2006. Tots quatre han estat uns grans companys, tots han sabut compartir cada estona del dia, caminant, parlant, rient, suant, pero a la vegada han sabut respectar a cadascún dels seus companys, han sabut apreciar la bellesa de la natura, han gaudit del coneixement que ens dona la nostra terra i han sabut apreciar l'esforç i la il·lusió amb la que varem iniciar aquest camí ara fa 8 anys.

Gracies amic Jordi i amigues Núria, Olga i Roser, per haver fet el camí. Els camins els fan les persones i vosaltres hi heu deixat la vostra empremta.

Avui doncs comença la última etapa, de Queralbs a Núria. Com cada any, ens trobem a la pl. del Raig de Queralbs amb antics companys i amics que no es volen perdre aquesta tradició. El Santi, la Dolors i la Rosa que ja ens varen acompanyar en la primera jornada a Montserrat tornant a venir per fer-ho també en la última. Els nostes entranyables amics de Vilafranca, els "Joaquims" (pare i fill) i la Montse (que pujarà amb el cremallera). Els inimitables i autèntics bergatans en Xavi senior i en Xavi junior, i un amic d'ells (disculpa, no recordo el nom ) que tampoc es volen perdre la pujada. També venen la Mila i la Eva, que volen rememorar antigues pujades.

TOTS AMUNT !!! SOM-HI !!!, el Carlos us espera a dalt.

A la hora prevista apareixen pel turò d'en Riba els caps dels primers pelegrins. A dalt ens retrobem amb l'Enric R que ha vingut acompanyat per un amic búlgar.

JA HI SOM !!!

Les emocions es desborden, la sensació d'haver fet el camí ens omple de satisfacció, satisfacció per haver viscut aquests dies, no pas per assolir cap repte. Amb la humilitat del caminant ens dirigim cap el Santuari on ens posaran el darrer segell de la nostra etapa.

De Ripoll a Ribes de Freser

Comença la jornada amb un bon esmorzar mentre esperem l'arribada d'en Benet. Avui, hi haurà una primera baixa en el camí, dels 5 que feiem tota la ruta, el Carlos anirà fins a Ribes de Freser en autobus, els "bessons" li han fet una mala pasada i està bastant carregat.

De totes maneres el grup no queda pas desprotegit, comptem avui amb la presència dels dos guies més autoritzats del camí, en Benet i en Fritz que portaran en "volandes" a tota la colla fins dalt del cim.

I es que aquesta etapa, sense ser molt dura, té tot un primer tram de pujada, sortint del Camping del Ripollés, pujaran per la pista forestal fins el coll del Saltor i d'allà baixar cap a Bruguera.

Com deiem ahir, avui ja som una colleta, el Jordi i la Núria que van sortir de Montserrat, la Olga i la Roser que es van afegir a Gironella i la Mireia, en Fritz i en Benet que s'han incorporat a Ripoll.

Un cop tots a Ribes, ens allotjem al Hotel Catalunya on som acollits de manera fantàstica com cada any.

Ens retrobem amb nous pelegrins, arriben al vespre, el guia de tots els guies, l'Enric P., també el Johann ("som 20") i la Núria, i la Concha; més tard arribaran també la Miriam i la Gemma.

Tocant a mitjanit, duem a terme el tradicional bateig dels pelegrins. Aquest any es el hi toca el torn a la Núria i al Jordi.

En el parc que hi ha al costat del riu, fem la cerimònia d'investidura i bateig, on desprès de superar la darrera prova, seran nomenats PELEGRINS DE NÚRIA.

El gran maese Carlos, acompanyat pel gran maese Fritz i els grans acòlits, Enric i Benet, inicia la cerimonia explicant als reunits la prova que hauran de superar.

"Per ser nomenats pelegrins de Núria, hauran de caminar tantes pases com dies han empleat amb el cap ben alt, portant per evitar mirar a terra, un got d'aigua al front. Mentrestant els anirem ruixant amb aigua que representarà la suor del camí i els omplirem de confetti, que representarà la pols del camí".

Superada la prova amb éxit, la Núria va ser anomenada la "pelegrina sitgetana" i el Jordi, el "pelegrí imitador".

BENVINGUTS doncs a la gran família dels PELEGRINS DE NÚRIA.

Del Cobert de Puigcercós a Ripoll

La tormenta de la nit, s'ha endut per endavant a un campistes. Menys mal que no hi ha hagut cap desgràcia, doncs s'han pogut refugiar dins del cobert. La pluja però ha alterat els nostres plans. A les 5 del matí encara plovia, així que he avisat als companys que fins a les 7 no fariem res. La Roser m'ho ha agrait moltíssim. Pregunteu-li, pregunteu-li.

Aquest retard ens representava un problema, ja que l'etapa d'avui era llarga i no voliem arribar en plena calorada a Ripoll, però clar sent ja quasi les 8, a veure que fem.

Si una cosa vaig aprendre fent el cami de Roma, es que no t'has de preocupar mai del que passarà. El camí es llarg i mai saps que et trobaràs més endavant, per tant, simplement camina mirant on trepitjes i sempre amb l'alegria de poder fer el que estas fent, sigui molt o poc. No t'has de deixar véncer mai per les adversitats, però tampoc hi has de lluitar per sobre de les teves possibilitats. Hem d'acceptar les coses com son, com ens agrada que ens acceptin a nosaltres. Això avui dia es una tasca dificil, perque es constant els exemples de superherois i heroines que creuen poder-ho fer absolutament tot.

Bé, desprès d'aquestes reflexions, s'apareix sant Josep, no el del pessebre, en Josep el marit de la Magda i s'ofereix per portar-nos amb el cotxe fins a l'hostal del cremat on enllaçarem amb el GR-1. Veus ? Tot arreglat. No cal patir.

Dit i fet, passem per la pista que va als Hostalets (sembla ser que l'asfaltaran) i d'enllà per la carretera fins el desviament que va a Vallespirans. Aquí ens deixa el Josep i desprès d'un bon comiat, comencem a pujar per la pista que ens durà fins al Mas Arquès. N'hi ha que van lleugers... o lleugeres, un servidor, el pes i els anys, li comencen a fer estralls a les cames.

Arribats a dalt, el camí es torna planer i l'alegria torna als meus pulmons.

Fem una paradeta a l'ermita del Remei, per menjar un esmorzar, dinar, i no se que mes, estem a un pas de Ripoll.

Anem a l'hostal de Ca la Paula, deixem les motxilles i descansem una mica, per la tarda farem la visita del monestir i esperarem l'arribada de la Mireia i el Fritz.

De Sant Maurici de la Quar al Cobert de Puigcercós

Ahir vam fer més del compte. Varem sortir per damunt de St. Maurici de la Quar, així que entre tots vam decidir estalviar-nos la pujada fins a on haviem arribat.

Li varem demanar a la Sole si ens podria pujar fins a Can Pou i els ulls se li varen posar "esglaiats" .- Que dius ?, jo a allà dalt no hi vaig ni boja !!!, quina carretera més dolenta i perillosa. - I te raó, la carretera que puja a la Portella es molt estreta i amb uns barrancs que deu n'hi do. Veient que no trobavem a ningú que ens pugés ja estavem resignats a fer-ho a peu, quan la Sole ens diu que podem agafar el seu cotxe. Ara, els "esglaiats" som nosaltres, però com ho farem per baixar-te'l desprès ?.- Cap problema, ja me'l baixará algú, deixeu les claus posades i ja me'l baixaran.

Aquesta proposta ens alegra, però més pel seu fons humà, que no pas per estalviar-nos uns kms. Moltes gràcies Sole, no sé si llegiràs aquest blog, però sàpigues que ens ha arribat al cor el teu oferiment.

Dit i fet, a primera hora agafem el cotxe i pugem fins a Can Pou. Enllà agafem ja a peu el GR-4 que surt del final del prat i anem cap a avall pel torrent fins a arribar a la Molina. Hem tingut dos acompanyants especials, dos gossos de Can Pou, que al final i molt a contracor els hem hagut d'enviar cap a casa per por que no trobessin el camí de tornada. Com es nota que som "camacos" oi ?
Un cop arribats a la pista asfaltada que estan tocant a la riera de Merlès, anem cap al cobert. Aprofitem que anem molt sobrats de temps per fer una paradeta i un mini bany ( de peus ) a la riera, sota el pont de roma.

L'aigua es fresca, transparenta, baixa en abundància, una meravella que feia anys que no veiem.

D'aquí al cobert un petit passeig i quan arribem la Magda i el Josep s'alegren de tornar-nos a veure. En el taulell d'anuncis encara està penjat el rétol de Montserrat-Núria-Roma. Una gent molt maca.

Com es finals de juny, estem practicament sols, algun treballador i para de comptar, així que gaudim d'una tarda tranquilla només trencada pel motor d'una talladora de gespa.

Gana, gana, no en tenim, la beguda és l'aliment principal, però vet-aquí que a l'Olga li agafa el caprici de menjar macarrons i ja estem tots donant bona compte d'un bon plat de pasta.

Per la tarda, se'n van a remollar-se una mica a la riera fins a la gran cascada (es veritat eh ?), però hi ha molta gent..... banyant-se i al final opten per quedar-se més avall.
Avui, una jornada tranquilla, tot ha sortit bé, fins i tot a la nit veiem la semifinal de l'eurocopa de futbol. Desprès cap a dormir. I es veu que els deus catalans no estaven gaire contents, perquè han deixat anar una tormenta de llamps i trons i pluja que pensavem que s'enfonsava el cobert. `Demà us explicaré les consequencies.

De Gironella a Sant Maurici de la Quar

De fet ja ho deia ahir. Avui ha estat una jornada d'aventura. I com a tal aventura, perduts enmig .... (no, de la mar blava no)... enmig de la muntany verda.

Bé, la culpa no es del tot meva, encara que assumeixo tota la responsabilitat, però els mapes estan mal fets, jeje. De totes maneres i gracies a l'experiència viscuda l'any passat anant a Roma, el que està clar es que no tots els camins porten a Roma i molts menys et porten a Sant Maurici.

A la fi i a la cap, ja deia al començament que no tot era un passeig, que també hi ha d'haver una mica d'aventura i desprès de sortejar camins insortejables, plens d'esbarcers (no sé com s'escriu), troncs caiguts, camins perduts, etc. etc. arribem a Sant Maurici, on ens espera una jornada de descans ben merescuda i on passarem unes estones super-divertides.

Les vistes sobre el Bergada des de dalt de la serralada son impressionants, potser ha volgut la pena, perdre'ns.

A l'Hostal Sant Maurici, la "Sole" ens dona la benvinguda i ens prepara un refresc, l'ambient es molt familiar, a la casa hi viuen el "doctor", un avi de molts anys i una noia que ajuda en les tasques del Hostal. Tambe hi ha dos personatges importants, el "Pedro" i el "Cretino", un paò reial i un lloro que no para de dir "JJJRRRROOOOLAA"!!!

Per la tarda fem una visita pels voltants o sigui darrera de la casa, on es troba l'esglèsia amb una talla romànica de la mare de Déu. La primera sorpresa la tenim quan estem obrint la porta de l'esglèsia i un "vampir" ens cau al cap. Deu ser un vampir reconvertit al cristianisme, ja que estava en el dintell de la porta. Quan es recupera de la "ostia" que s'ha fotut, aixeca el vol i se'n va. Creiem sentir unes paraules.... "que cabrrrrrr.......ns"

A dins de l'esglèsia hi trobem dues tombes obertes. Ai, ai. I el Vampir que ha fotut el camp. Menys mal que un rétol ens diu que son les restes del baró de la Portella. El dràcula era "conde", aquest només es "baró", això ens tranquilitza. L'esglèsia es simpàtica, amb els bancs dels veïnats de la Portella, de Tor... i una decoració esplèndida.

La resta de la tarda aprofitem una, per jugar amb els gossos, una altre fa fotos, l'altre llegeix, un dorm i un fa el gandul. Es una tarda tranquila, envidiable, al mig de la muntanya, es respira silenci, tranquilitat, pau.

Al vespre un bon sopar, pa amb tomàquet i embotit per no encendre les brases, un estofat de porc senglar caçat aquí i un "entrecot" de vedella d'aquí dalt.

De Navàs a Gironella

Des de Gironella retornem amb un taxi fins a l'Ametlla de Merola. Punt d'inici de la "ruta de les colónies". Aquí no tindem pérdua, tot està molt ben senyalitzat i el camí a aquestes hores del matí, es molt agradable.

No tant agradable deu ser pels 3 porcs senglars que estan bevent aigua a la vora del riu i que quan ens veuen, surten "esfaraits", no ens ha donat temps ni a treure les càmeres. Tots estem contents, és la primera vegada que veiem aquests animals en llibertat. Es clar, tots tres som "urbanites".

Donat que el camí transcorre pel costat del riu Llobregat i que les darreres pluges han fet augmentar tant el cabal com les plantes i la humitat ambiental, també ha fet augmentar la colònia de mosquits que si bé no sabem si son tigres o no, sí que son una mica malpar....

Hem d'atravessar més d'un bosquet a la correcuita, per no ser acribillats.

La ruta està preciosa, una verdor exhuberant i sobretot molt de romaní, quin estofat farem !!!.

Cal Vidal, Cal Mestre, Cal Pons,Viladomiu, ... tot son colònies tèxtils actualment aturades i reconvertides en naus industrials, en algunes també hi han habitatges reformats i la de Can Vidal està convertida en museu ( visiteu-l'ho, val la pena).

Arribem a Puigreig, aprofitem per esmorzar una mica, avui es la verbena de Sant Joan i mengem coca, que deuria ser de la verbena de l'any passat, dura com una pedra, vaig estar a punt de posar-me-la dins les botes com una plantilla ja que em feiem una mica de mal els peus.

Seguim el camí cap a Gironella, passem pel reformat pont de Periques, més hagués valgut que el deixessin com estava.

Finalment arribem a Gironella. Visita al poble i una super-clara de litre.

Tornem cap el hotel Oreneta on ens espera el nostre amic Joan, que ens explicarà els motius pels quals la majoria de cases del poble estan en venda. La crisi de la construcció ha fet estralls i es veuen molts pisos en venda.

Desprès d'un merescut descans anem a rebre a les dues noves peregrines que s'incorporen avui, la Olga i la Roser, la Roser i la Olga. Benvingudes !!! Elles ja varen fer l'any 2006 el camí fins a Pedret i aquest any el volen acabar, ai, no saben on s'han ficat !!! Fa dos anys tenien un bon guia, ara que soc jo el guia, segur que ens perdem.

De Navarcles a Navàs

Ens acomiadem de Navarcles a dos quarts de set del matí. La bruma sobre el llac dona una visió fantasmagòrica.

A l'alçada de la carretera que va cap a Artès ens trobem un "avi" passejant. Son les 7 del matí !!!, que fa aquest home a aquestes hores ?. Es un dels personatges "pintorescos" que ens anirem trobant al llarg del camí. Es queda impresionat quan li expliquem que anem de Montserrat a Núria i a cada cosa que li diem ens respon amb un " cuuulloooonngg".

Seguim camí cap el Pont de Cabrianes, passem per la zona natural de la Corbatera (atenció als mosquits, comencen a fer estralls). Aquest any en lloc de seguir pel GR-4.3 per la riva esquerra del riu cap a Sallent, seguim les instruccions del Benet, i enfilem recte pel polígon industrial que hi ha al costat de la carretera, potser no es tan bonic, però surts directament a la rotonda d'entrada a Sallent evitant pasar per dins de la població. (opció a tenir en compte).

Des d'aquí ja agafem la "sequia de Manresa" que no deixarem fins arribar a Balsareny. El camí està preciós, ple d'herba i amb un color verd impressionant.

A Balsareny i fem una parada obligada, la calor comença a apretar també i la "clara" es converteix en la beguda nacional. Es clar, que ben pensat, encara ens queda una hora fins a Navàs, no és molt, però el sol sembla imposar els seus criteris.

La segona anècdota de la jornada és el banc de Sta. Maria. (anomenat així, en honor de la protecció de la Mare de Déu cap als pelegrins). A les envistes de Navàs i desprès d'una forta pujada del camí en plena soleia, les forces ens feien "figa" i suspiravem per un lloc on descansar i refrescar-nos. Doncs bé, de sobte apareix un pi i a sota del pi un banc per a tres pelegrins i nosaltres erem TRES !!!.

Animats, descansats i sonrients seguim cap a Navàs on fem cap al bar on habitualment i fem "repostatge" el JUMI.

Una altre anecdota del dia és que heu de vigilar amb els autobusos de linia que pasen per Navas. Resulta que en aquesta població no hi h cap allotjament per fer nit i varem decidir anar fins a Gironella i dormir al hotel Oreneta. A l'estació de bus de Navàs hi havia els horaris de pas i vet aquí que al cap de mitja hora passava un autobus direcció Berga. La sorpresa es que quan arriba el bus, el conductor diu que no pot agafar passatge, que ell només el deixa (???) en fi, això només passa en aquest pais. Ni siquiera té la consideració de preguntar-nos a on anem, ja veu que som caminants, i que no disposem d'altre mitjà, però l'únic que ens pot dir es que ens esperem dues hores que vindrà un altre autobus. Gràcies Sr. Conductor. Recordo que a França durant el camí cap a Roma vam tenir que agafar un bus en circumstàncies similars. El xòfer d'aquell bus, va entendre que feiem un camí de pelegrinatge i ens va portar "gratuitament" fins a la següent localitat.

De Montserrat a St. Vicenç de Castellet

Comença una nova edició del camí de Núria.

Aquest any ho hem fet una mica diferent. Habitualment feiem el camí durant el mes d'agost, però circumstàncies especials han fet que comencem tan aviat. Tot i això comencem el camí 3 persones, el Jordi, la Núria i el Carlos. A partir del dimecres s'afegiran al trio, la Roser i la Olga, que ja varen fer una primera etapa fins a Gironella fa dos anys i ara el volen acabar.

Com és habitual el primer dia, ens reunim una bona colla a Montserrat. A tots ens agrada participar en aquest comiat dels futurs nous pelegrins.

El Santi i la seva germana, la Dolors, en Ramón, lo "Pere", la Montse i el Pere i com no... l' Enric Rubio.

Sortim de Barcelona, el Jordi, la Núria i el Carlos amb el cotxe de la Montse i el Pere, que volien fer el camí aquest any, però les dates no els hi anaven be, em comprometo per l'any vinent a fer el possible perque puguin fer el camí.

Ben aviat arribem a Monistrol on es trobem amb la resta de la colla. Amb el cremallera pugem a Montserrat i anem a acomiadar-nos de la "moreneta".

A dos quarts de 10, quan obren el Centre Pastoral, ens inscribim en el llibre dels Pelegrins de Núria i comencem la caminada.

Un dia preciós, sol, aire fresc pel matí, cal aprofitar aquestes primeres hores.

La primera parada és la tradicional a l'entrada de la urbanització de Marganell on fem un petit "mos". Al voltant del migdia ja arribem a la Fassina i aprofitem que el bar està obert, per fer la primera "clara" del camí.

A la una reemprenem el camí i ja es nota la calor. Pels nous, comença a fer "caldera", pels que ja ho sabem, també ho patim, però ja hi estem més acostumats i pels que van fer el camí de Roma, sembla que no sigui tan forta, sempre es troba algún consol.

Seguim endavant i ja veiem St. Vicenç. Ara es quan arriba el tros pitjor. La calor ja no respeta ni la veterania ni l'edat i ens afanyem per arribar.

Per fí, ja hi som i com cada any anem al mateix bar a dinar i beure, sobretot beure. La segona "super-clara".

A mitja tarda i ja descansats, ens acomiadem dels nostres provisionals companys i marxem cap a Navarcles on farem nit al Hostal Muntané.

No cal dir que la retrobada amb la Fina i la seva familia ha estat emotiva i ens alegrem de tornar-nos a veure.

Ara toca, descansar i demà a les 6 del matí ens posarem en marxa.